Strict Standards: Only variables should be assigned by reference in /var/www/vhost/coralliambre.com/home/html/quaderndeterramar/wp-content/themes/Flexible/epanel/custom_functions.php on line 887
Posted by on 31 oct, 2012 in El Marge Llarg, Paisatge, Poesia, Sitges | 2 comments

 

Miquel Ruiz Avilés, Xiprers com ales. Fortià, 2012

Serà pel tomb del calendari i pel caient tardoral i és que quan arriben els darrers dies d’octubre, sovint entre pluges que s’enduen les fulles mortes i la darrera pols de l’estiu, són dies de mirar cap endins. Hi ha les tardes de rèquiems, de Mozart a Gabriel Fauré; la lectura dels Rèquiems de Rilke – traduïts de fa poc al català per Teresa d’Arenys; l’evocació dels cementiris vienesos i les tombes dels músics i els artistes; les passes perdudes als Aliscamps d’Arles acolorits per l’or revellit del brancam i enfredorits per la pedra humida que voreja la gran avinguda. Hi ha migdies al cementiri de Sitges vora la creu alsaciana d’en Ramon Canudas entre les tombes dels artistes i les dels ancestres i la baixada de Sant Sebastià sota el cel blavíssim el migdia o l’encesa sol ponent.

Hi ha fotografies de cementiris ignots que ens corprenen perquè tot són tombes i ales. Tombes encerclades per murs blancs i portals entreoberts, xiprers simètrics a banda i banda que s’alcen en un creixent incessant configurant un paisatge alat que acorda cel i terra. Una d’aquestes fotografies fa d’esquer per desvetllar més paraules que, per tot proemi, portarien els darrers versos d’un dels poemes més corprenedors de Joan Salvat-Papasseit:

… i la Vida,

i la Mort.”

Pocs poemes són tan adients com aquest per mostrar la proximitat entre els dos extrems del transcurs dels éssers. Pocs poemes són tan profundament vitals en mostrar, com Joan Salvat-Papasseit des de la malaltia irreductible, la força de la vida que supedita a la mort. Les paraules del poeta també són ales que arrelen al cor com els xiprers a la terra que els nodreix:

Ara que estic al llit

malalt,

estic força content.

Demà m’aixecaré potser,

i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror

i unes tanques amb flors

sota el sol,

sota la lluna al vespre;i la noia que porta la llet

que té un capet lleuge

i duu un davantalet

amb unes vores fetes de puntes de coixí,

i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,

i qui puja els tramvies

i els baixa,

tot corrent.

I el carter,

que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa

perquè no sé el secret

de les altres que porta.

I també l’aeroplà

que em fa aixecar el cap

el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri,

matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat

amb sengles cistells grocs,

i retornen

que sobreïxen les cols,

i a vegades la carn,

i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,

qui treu la torradora del cafè

i comença a rodar la maneta,

i qui crida les noies

i els diu: – Ja ho té tot?

I les noies somriuen,

amb un somriure clar,que és el biaume que surt de l’esfera que ell volta

I tota la quitxalla del veïnat

qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,

i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats,

i els carreters dormits

sota la vela amb punxa,

que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,

posat a taula.

I l’escudella rossa,

fumejant.

I vosaltres amics,

perquè em vindreu a veure

i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera,

si m’aixeco,

demà.
Si no em puc aixecar,

mai més,

heu’s-aquí el que m’espera:

Vosaltres restareu

per veure el bo que és tot

i la Vida

i la Mort.