Strict Standards: Only variables should be assigned by reference in /var/www/vhost/coralliambre.com/home/html/quaderndeterramar/wp-content/themes/Flexible/epanel/custom_functions.php on line 887
Posted by on 26 set, 2014 in biblioteques, Cultura, El Marge Llarg | 0 comments

Teresa Rovira, bibliotecària, a la Biblioteca d'Esparreguera els anys cinquanta

Teresa Rovira, bibliotecària, a la Biblioteca d’Esparreguera els anys cinquanta

Fins els vint-i-un anys la vida de Teresa Rovira i Comas va ser, si fa no fa, la d’una jove del seu temps. Nascuda el 1918 va créixer en el si d’una família catalanista. La infantesa a la Catalunya d’entreguerres la va encaminar cap a l’estudi d’una carrera que li permetés el que una dona moderna aspirava per damunt de tot: tenir una professió que li permetés guanyar-se la vida garantint-li independència econòmica. Als quinze anys havia decidit que seria bibliotecària, una de les professions innovadores de la Catalunya noucentista. El seu pare, l’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili se’n sentia orgullós, de la filla: li agradaven les lletres. Als divuit anys Teresa Rovira va ingressar a l’Escola Superior de Bibliotecàries; als vint-i-un, el gener de 1939, emprenia el camí de l’exili juntament amb la seva família. Antoni Rovira i Virgili en va deixar un testimoni corprenedor a les seves memòries del moment, Els darrers dies de la Catalunya republicana.

En un intent de reprendre una certa normalitat, Teresa Rovira cursa estudis de Lletres i es llicencia a la Universitat de Montpeller (1944). Dos anys més tard es casa amb Felip Calvet, un petit industrial que esdevé un dels principals col·laboradors del president de la Generalitat a l’exili, Josep Irla. Teresa intenta enllestir a Barcelona la carrera que havia interromput però les autoritats acadèmiques del franquisme ni tant sols li reconeixen la llicenciatura. Per aquest motiu el 1950 retorna sola a Catalunya i reingressa a la llavors denominad Escuela de Bibliotecarias, on reemprèn i finalitza els estudis professionals. Entre altres va tenir Lolita Mirabent de companya d’estudis.

La trajectòria de Teresa Rovira és purament vocacional des dels mateixos anys de formació, abans i després de la ruptura de la guerra. El 1953 guanya les oposicions a la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona i comença a treballar a la biblioteca popular d’Esparreguera. Allà s’adona de dues coses: que els llibres en català són a l’infern de la biblioteca – el lloc on s’amaguen els llibres prohibits i denostats per qualsevol mena de censura -, i que els llibres infantils juvenils són més que un gènere. Davant de les circumstàncies obra en conseqüència: treu els llibres catalans de l’infern, discretament, però eficaç, i inicia l’estudi sobre la literatura infantil i juvenil catalana. El pas a la Biblioteca de Catalunya el 1958 – llavors, i fins 1976, denominada Biblioteca Central de la Diputación de Barcelona – li comporta el retrobament amb el fons de llibre infantil que el seu antic director, Jordi Rubió i Balaguer, havia començat a formar a manera d’embrió de la secció corresponent en l’estructura de biblioteca nacional q no culminat; com tantes altres coses, el final de la guerra i l’adveniment de la dictadura. Teresa Rovira s’hi va abocar i va esdevenir la primera especialista en llibre infantil a Catalunya. 

Va ser professora meva a l’antiga Escola de Bibliotecàries, quan el sistema no donava per gaire alumnat i érem un curs de vint-i-sis noies. Llavors Teresa Rovira estava enllestint la seva tesi sobre Noucentisme i llibre infantil (1973). Gràcies al seu mestratge vaig aprendre a mirar i a llegir els llibres per a la canalla d’una altra manera. De llavors que guardo una de les obres que més em van impressionar i una obra de capçalera, Tres siglos de literatura infantil europea de Bettina Hürlimann. També em va ensenyar amb el seu exemple com era i com havia de ser una biblioteca quan va organitzar i dirigir la Biblioteca Popular de Sant Pau. El seu posicionament tenia molt a veure amb l’humanisme que s’inculcava a la formació tècnica i professional de la Catalunya de la Mancomunitat; per a una bibliotecària formada en aquest ideari, el primer era l’atenció al lector, així com l’estimació i el coneixement dels llibres; un ideari ben allunyat de la tecnocràcia sense continguts actualment imperant. Teresa Rovira confessava que era feliç a la biblioteca…

La vida no va tenir res de fàcil per a Teresa Rovira. Ni la travessa per un exili dur i penós que va iniciar als vint-i-un any ni el retorn a Catalunya ni la lluita amb les autoritats franquistes i postfranquistes per poder recuperar la biblioteca familiar i la documentació del seu pare que s’havien endut, com tants altres papers i biblioteques, a Salamanca en concepte de botí de guerra i instrument de repressió. La vida familiar tampoc no va ser un camí de roses. Va veure morir els pares a l’exili, va viure uns anys a Catalunya mentre el marit no obtenir el passaport per poder tornar i, en la seva vellesa, va patir l’immens dolor d’assistir a la mort del seu fill únic. Però tot això, que forma part del seu haver, no li lleva ni un bri de l’admiració i l’estimació que ens mereixia i que ens mereix per tot el que va fer i tot el que ens va ensenyar.

Figura del noucentisme cultural, del catalanisme dels anys trenta, del dolor de l’exili i les circumstàncies personals, el seu record va unit al de l’agraïment vers unes generacions de dones que van lluitar per ser elles i per la seva professió en les quals avui ens podem reconèixer.