Strict Standards: Only variables should be assigned by reference in /var/www/vhost/coralliambre.com/home/html/quaderndeterramar/wp-content/themes/Flexible/epanel/custom_functions.php on line 887
Posted by on 30 oct, 2014 in El Marge Llarg, Paisatge, Provença | 0 comments

Els flamencs roses als aiguamolls de la Camarga (2014). Fot. Frèia Berg

Els flamencs roses als aiguamolls de la Camarga (2014). Fot. Frèia Berg

Necessitem paisatge. Un paisatge de valor afegit, poc o molt conegut, que ens situï en la cruïlla del temps i ens creï, per unes hores, espais en blanc on les hores s’inscriguin amb un altre ritme. Per això m’agrada la Camarga, una geografia marcada per la fi del Roina, riu històric i legendari, i que constitueix una de les extensions més singulars d’Europa. El triangle de cent cinquanta mil hectàrees del delta del riu ha estat declarat parc natural i reserva de la bioesfera i les espècies animals que l’habiten s’hi compten per milers, des dels mosquits – quaranta variants diferents- fins les quatre-centes tipologies d’ocells. És un circuït de cent vuitanta quilòmetres que hom pot recórrer a diferents velocitats; l’automòbil, la bicicleta, la rulot, les motos de diverses cilindrades o els quads s’entrecreuen amb cavalls o amb senderistes. Els seus camins són incomptables més enllà de les rutes senyalades amb amplades i coloraines diferents a les línies de la cartografia.

L'aiguabarreig dels corrents del Roina i la Mediterrània a La palissade (2014). Fot. Frèia Berg

L’aiguabarreig dels corrents del Roina i la Mediterrània a La palissade (2014). Fot. Frèia Berg

El que s’hi troba és paisatge en estat pur. Una vastitud de les llacunes on res no torba la placidesa dels flamencs rosats, els ànecs i la múltiple ocellada que a la vista del viatger s’endevina en una munió de taques blanques entre els aiguamolls. És una terra de salines i arrossars, platges de lliris i ribes abandonades als derelictes i marcades per les roderes dels cars a vela i dels vehicles dels surfistes on s’encauen abans o després de lliurar-se a l’embat dels vents; una estacada vora l’aiguabarreig del gran riu on els troncs suren gairebé immòbils entre la força confrontada del corrent que baixa i la mar que penetra riu amunt tant com el vent l’hi impulsa; una muntanya de sal vorejada de parcel·les d’aigua rosada i salada vora el poble que n’ha pres el topònim, Salin de Giraud. Entre els aiguamolls i els nuclis poblats les manades de toros i cavalls pasturen camps a través. Els límits són les ciutats perifèriques: Arles, Les Santes Maries, Aigües Mortes, Port Sant Lluís del Roina.

Aiguamolls, dunes, derelictes (2014). Fot. Frèia Berg.

Aiguamolls, dunes, derelictes (2014). Fot. Frèia Berg.

La Camarga era – és – una forma de vida, tal com palesa l’ecomuseu i el centre d’interpretació que, situat a deu quilómetres d’Arles, en un edifici que aprofita l’estructura d’un gran corral de béns annex a un antic mas, mostra els testimonis i la memòria d’un món que ja no és el d’avui però que perviu en algunes de les seves formes i en el record: aiguamolls, arrossars, salines, cavalls, toros, corrals i coberts per al bestiar, masos que reunien el caràcter d’ espais familiars i unitats de producció i, encara, algun castell senyorial de la petita noblesa del país. L’església fortificada de Les Santes Maries de la Mar s’alça desafiant la mestralada i contempla l’arribada de Mirèio, exhausta en la seva estàtua de bronze. Encara podem imaginar les barques de Van Gogh avarades plantant cara a la mar de fons.

Les Santes Maries venint del Petit Rhone (2014). Fot. Frèia Berg

Les Santes Maries venint del Petit Rhone (2014). Fot. Frèia Berg

El camí de retorn a Arles es perllonga fent una marrada fins el Mas del Jutge, vora Mallana, escenari de la infantesa de Frederic Mistral i síntesi del paisatge provençal més dolç. L’entreteixit tardoral dels plàtans per carreteres que mereixen ser declarades patrimoni de la humanitat mostren tota la paleta dels colors que els ha deixat el pas de l’estiu; l’heura roja perdura als murs de fang i carreus de pedra clara.

L'heura roja (2014). Fot. Freía Berg.

L’heura roja (2014). Fot. Frèia Berg.

Més avall, vora Montmajor, la visita a un dels aqueductes que fins fa pocs anys era un munt de pedra vella recoberta de matolls, al costat d’un parell de xiprers obscurs i majestàtics i de les rengleres d’oliveres frondoses endreçades en fila recta des dels dies dels ancestres romans. Fins que a la plaça d’Arles la feresa dels cavalls i els toros s’extingueix al carrussel dels cavallets de fira.

Un tros de tardor a la Camarga es clou en uns fulls del dietari dels dies provençals. Necessitem paisatge.

Els cavallets d'Arles, amb el toro negre i els cavallets blancs de la Camarga (2014). Fot. Frèia Berg.

Els cavallets d’Arles, amb el toro negre i els cavallets blancs de la Camarga (2014). Fot. Frèia Berg.