Strict Standards: Only variables should be assigned by reference in /var/www/vhost/coralliambre.com/home/html/quaderndeterramar/wp-content/themes/Flexible/epanel/custom_functions.php on line 887
Posted by on 13 set, 2014 in El Marge Llarg, Gran Guerra 1914-1918, Història, Poesia | 0 comments

11 de setembre 2014

11 de setembre 2014

 

Oh valentia funeral del setge,


bandera que esparraca el foraster!


En terra jau, nafrat, el banderer;


la mort arriba que el seu mal li metja.

Cau la ciutat. El fratricidi petja


un vell destí mentre que el nou ja ve.


La boira fuig pel foradat carrer


com una glassa dolorosa i lletja.

Sinistre sona, travessant les places,


el martelleig d’unes feixugues passes.


El vent se’n du la cendra de les lleis.―

Homes callats, coberts de sang i sutge,


alcen l’esguard impenitent, que jutja:


poble vençut que sobreviu als reis.

Josep Carner (1914)

Llegeixo aquests dies els poetes de la Gran Guerra. Hi haurà ocasions de parlar-ne perquè, lluny de la liquidació del gènere, hi ha una èpica que depassa les circumstàncies puntuals que l’originen, o la justifiquen. Ha succeït amb molts dels poetes europeus i americans de la Gran Guerra i s’ha esdevingut també entre els poetes catalans. És una èpica que amb el pas del temps ofereix lectures obertes i canviants segons «les palpitacions del temps», per evocar l’expressió orsiana.

Enguany que parlarem dels valors del Noucentisme en ple segle XX m’ha semblat adient rescatar un poema de Josep Carner que es refereix als valors de llibertat i resistència descrits enmig del panorama desolador de la caiguda de la ciutat de Barcelona.

11 de setembre de 1914

11 de setembre de 1914. El monument a Rafael de Casanova, a Barcelona, cobert de flors.

El poema es va publicar per primera vegada l’11 de setembre de 1914 a les pàgines de i va ser inclòs al recull (1918) i ocasionalment era reproduït per aquestes dates en revistes i diaris, com al monogràfic que el diari terrassenc va dedicar a l’11 de setembre de 1920.

El poema es va publicar per primera vegada l’11 de setembre de 1914 a les pàgines de La Veu de Catalunya, i va ser inclòs al recull Bella terra, bella gent (1918) i ocasionalment era reproduït per aquestes dates en revistes i diaris, com al monogràfic que el diari terrassenc El Dia va dedicar a l’11 de setembre de 1920.

Ajustat als límits del sonet i amb la contenció pròpia de la dicció poètica carneriana, en la que l’única exclamació que el poeta es permet és el vocatiu sobre la «valentia funeral del setge», un sacrifici que no haurà estat inútil. Carner descriu la instantània del moment posterior de la derrota – caiguda, fratricidi, cendra, sang, sutge… – i conclou amb la convicció de pervivència expressada als rostres silenciosos dels vençuts. La batalla ja és passat i s’albira un nou destí corroborat per la boira que fuig i el vent que s’endu la cendra en el que, malgrat haver estat vençut, el poble sobreviurà «als reis», la circumstància temporal del poder. La contraposició de valors que Carner vol destacar és la de la consabuda exemplaritat del poble de Catalunya catalitzada en la defensa de Barcelona; la lluita fins el final es transforma en el fonament de la represa.

El ressò dels canons dels camps de batalla de França i d’Europa no quedava gaire allunyat, poèticament parlant, del bombardeig de la Barcelona de dos-cents anys abans. La Història havia unit dos moments bèl·lics i Josep Carner, que vivia a pler les palpitacions del temps, va complir amb el bicentenari de Catalunya amb tots els honors.

Almenys ens han deixat

L’honor de caure sols.

En la desesperança,

Acceptem la foscor.

Demà retornarem

Al treball, a l’esforç.

Dreçats, hem de cavar

Als bancals de la por.

Aprofundim rars pous

Als orbs ulls de la mort.

Enllà d’aigües llotoses,

Terra bona, llavor.

Salvador Espriu

La mateixa idea de la represa és la que expressa Salvador Espriu al poema «L’Onze de setembre de 1714», publicat al recull Per a la bona gent (1984). Amb un llenguatge molt més concís i tallat reincideix en la mateixa idea. La dicció no és tan descriptiva com la de Carner sinó més introvertida i metafísica: «En la desesperança / acceptem la foscor», «Aprofundim rars pous / als orbs ulls de la mort» són expressions ben allunyades del fragor de la batalla carneriana. El poeta es dreça des de la soledat i la incertesa que cal treballar per sembrar la llavor en «terra bona». El missatge central no és altre que el de la continuïtat de la vida quotidiana perquè el temps no s’atura i s’ha de guanyar: «Demà retornarem / al treball, a l’esforç».

10342877_10152290120812407_5354456921159097275_n

No és fàcil construir l’èpica en temps de guerra i assolir una poètica que guanyi la batalla del pas del temps. Carner i Espriu són dos mestres que ho aconsegueixen sense dubte ni fissures. Sobre el tema tenim altres exemples, des del poema de Serafí Soler ‘Pitarra’ sobre «El fossar de les Moreres» on no s’hi enterra cap traïdor o «A la mort d’en Rafel de Casanova» de Jacint Verdaguer. En el cas dels poemes que comentem, tan adient per aquestes dates, configuren una èpica esdevinguda una poètica per a  temps difícils.