Strict Standards: Only variables should be assigned by reference in /var/www/vhost/coralliambre.com/home/html/quaderndeterramar/wp-content/themes/Flexible/epanel/custom_functions.php on line 887
Posted by on 19 jul, 2014 in Arts, El Marge Llarg, Museus de Sitges, Patrimoni, Sitges, Valors | 0 comments

El Greco entra al Museu de Maricel el 17 de juliol de 2014. Fot. Consorci del Patrimoni de Sitges

El Greco entra al Museu de Maricel el 17 de juliol de 2014. Fot. Consorci del Patrimoni de Sitges

L’estàtua del Greco a la vora d’aquella mar que té aigües americanes dutes en la quilla dels vaixells, és com un vers perdut entre les fulles d’un dietari comercial; i aporta a la Subur americanista d’avui, un present d’aquella Toledo ascètica, austeríssima, tancada a les expansions mundials per la solitud d’una estepa nua, glacial, inacabable.

Gabriel Alomar, Pòrtic a Del Born al Plata, de Santiago Rusiñol (1911).

 

Després d’haver-se passat quaranta-un anys darrera el portal de Maricel entrant pel Baluard Miquel Utrillo i d’haver vist desfilar tota mena d’esdeveniments i personatges amunt i avall de les escales que porten al Saló Blau i al Claustre; després d’haver estat mirant com es muntava i es desmuntava la bastida palplantada quatre anys davant la torre de Sant Miquel i d’haver contemplat la gernació que ha anat passant vora el cementiri dels gats al llarg de quatre dècades el Greco deixa el seu estatge i se’n va a la casa del davant.

Josep Reynés, El Greco (1898), al portal del Palau de Maricel.

Josep Reynés, El Greco (1898), al portal del Palau de Maricel.

Enguany, el personatge que representa en fa quatre-cents que va deixar aquest món entrant a la glòria eterna i l’escultura original de Josep Reynés ja en té cent-setze, setanta-cinc dels quals se’ls va passar al plein air de la Ribera. La marinada, la sorra, la sal i la humitat el van anar devorant de mica en mica fins que el 1973 l’Ajuntament va decidir substituir-lo per una còpia per continuar guardant la memòria del geni i el record dels sitgetans que li van erigir el monument per subscripció popular.

Monument al Greco a la Ribera de Sitges (c. 1910).

Monument al Greco a la Ribera de Sitges (c. 1910).

La història del Monument al Greco es va commemorar en el seu primer centenari a Sitges el 1898. És un relat que posa de manifest com la passió d’un artista vers un altre pot moure conviccions i voluntats. Rusiñol va veure en el Greco el prototipus de model de vida, l’artista ideal, el símbol de la modernitat i el va posar d’exemple per al discurs regeneracionista que va adoptar davant de la crisi espanyola de 1898 : «Avui que tenim de baixar el cap per mirar tantes tristeses, hem d’alçar-lo per mirar la gran figura; avui que tanta vergonya ens ha tirat el present, és consol mirar el passat; avui que tants hèroes falsos cauen sota de les ruïnes, és necessari aixecar als hèroes verdaders perquè el fangal no els embruti; avui que per tot arreu se’ns rebaixa i desprecia, és un deber que tenim de poder mostrar als de fora que si s’honra als toreros, encara hi ha qui honra els artistes; que si bé es parla en flamenc, també es parla en llenguatge del record amb la concesió de làpida; que si s’honra el badell d’or, es troba or per honrar la idea pura; que si cauen les muralles a l’empemta de les bales, altres muralles s’aixequen en l’àmbit del pensament; que si hi ha pedestals d’arena on s’han enfilat els tontos ajudats per la fortuna, prop l’arena tenim pedestals de pedra per enlaira-hi el Geni (…) Sí, sí, el Greco avui té una estàtua i la té vora del mar i la té al poble de Sitges, que és l’oreig de la platja i el gronxament de les ones i la salabror de l’aire, és vent que porta cultura». La relació de Rusiñol i de Sitges amb el Greco és una llarga història que arrenca de l’entrada de Les llàgrimes de Sant Pere i de la Magdalena penitent al Cau Ferrat el novembre de 1894 i que enguany hi haurà ocasió de revisitar. Mentrestant, totes dues obres i altres del Cau Ferrat que hi fan referència viatgen per les Espanyes d’exposició en exposició en olor de multituds i d’èxits.

Labarta, La processó d'entrada dels quadres del Greco al Cau Ferrat, 4 de novembre de 1894. (Col·lecció particular)

Labarta, La processó d’entrada dels quadres del Greco al Cau Ferrat, 4 de novembre de 1894. (Col·lecció particular)

L’estàtua esculpida per Josep Reynés inaugurada el 1898 tindrà des d’ara el seu lloc a la planta baixa del Museu de Maricel, a la galeria de les escultures vora la Sala Sert i del Mirador; no gaire lluny de les dues grans obres de l’artista que es troben al Cau Ferrat. Malgrat el deteriorament que va anar patint conserva la dignitat del seu passat. Des del seu nou setial té garantides àmplies vistes al mar i tota la claredat oberta a la Mediterrània, en companyia d’obres de Llimona, Borrell Nicolau, Jou, Rebull i d’altres escultors modernistes i noucentistes. Amb motiu del quart centenari del Greco hi posarem clavells de tant en tant. Estic convençuda que Utrillo i Deering haurien estat més que encantats, al seu moment, de comptar amb aquesta augusta presència. Sobretot Utrillo, que el 1905 va publicar la primera monografia – modesta, però primigènia – sobre el cretenc, un fet que també enguany hi haurà el moment de recordar. Al temps que es museïtza l’escultura de Reynés m’agradaria que el Monument al Greco recuperés el protagonisme i la popularitat de què va gaudir durant dècades, sobretot ara que, protegit dels lliurecampistes incívics, ha recuperat la dignitat i la centralitat de la Ribera.

El pintor Joaquim de Miró als peus del Monument al Greco al cap de poc de la seva inauguració (1898). Fot. arxiu Sebastià Giménez Mirabent.

El pintor Joaquim de Miró als peus del Monument al Greco al cap de poc de la seva inauguració (1898). Fot. arxiu Sebastià Giménez Mirabent.